CARME PUJOL: la metamorfosi latent

James Joyce va decidir encapçalar el seu Retrat de l’artista adolescent —autèntica matriu del monument literari que és l’Ulisses— amb una cita breu extreta de l’episodi que Ovidi (Metamorfosis) va reservar al drama protagonitzat per Dèdal i Ícar: “Et ignotas animum dimittit in artes” (VIII, 188), és a dir, que el vell Dèdal, empresonat per Minos a la seva pròpia terra, va dedicar l’atenció a arts ignotes com ara la fabricació d’unes ales que, en contra de la seva voluntat, s’havien de convertir en la pròtesi de l’emancipació fatal protagonitzada per Ícar i la seva desmesura juvenil. En tot cas, el consell que li va oferir Dèdal per tal d’evitar el previsible desastre no era cap altre que el de la mesura o terme mig  —aquell “mesotes” aristotèlic— destinat a bandejar els perill associats als extrems: es tractava de mantenir-se en perfecte equilibri o suspensió entre el pes de l’aigua i l’escalfor solar o, per dir-ho d’una altra manera, es tractava de protegir la crisàlide d’ella mateixa, dels seus impulsos naturals, del desig de volar tot i la seva realitat essencialment fràgil. L’Stephen Dedalus de Joyce també és, en aquest sentit, una mena d’Ícar que emprèn el vol, entre altres raons, perquè no té cap altra opció: el seu destí es construeix a mesura que descobreix quins són els ritmes autèntics que corresponen a la seva persona i, és clar, quina és la vida que l’envolta i que, en darrera instància, el fa possible (una vida representada a la perfecció per la rauxa de Buck Mulligan).

Crisàlides suspeses en l’aire, prou lluny del sol i del pes de l’aigua i protegides per un mar de sal que és sinònim de conservació però també d’asèpsia i d’esterilitat: les escultures que des de fa més d’una dècada ve realitzant Carme Pujol podrien haver encapçalat —a la manera d’una cita visual o d’una portada raonable— la novel·la de l’irlandès o el sensacional poema llatí, entre altres raons, perquè expressen a la perfecció la tensió d’una forma de latència radical com és la que caracteritza als éssers metamòrfics i, per descomptat, a l’escultura mateixa tal i com l’entenia, sense anar més lluny, el mateix Miquel Àngel. Per això Carme Pujol, que pertany a una família dedicada des de fa més d’un segle al curtit de les pells —un fet gens casual que pot reforçar determinades interpretacions del seu treball—, és una escultora profundament clàssica: malgrat que els materials amb els que treballa són contemporanis, la seva manera de procedir té molt a veure amb la necessitat d’escoltar la seva pròpia veu i, en conseqüència, facilitar que expresin els propis ritmes interns. A les mans de Carme Pujol, el cutxú pot esdevenir una pell que ella fragmenta i ordena a la perfecció o també un cos d’aparença proteïforme que roman, com dèiem, en equilibri precari dins el seu embolcall amniòtic de naturalesa completament anaerobica (les escultures estan envasades al buit).

La mostra de Pujol s’inscriu dins el projecte “Made in Banyoles”, una iniciativa de l’Espai Eat Art Lluís Vilà, on es vol posar de relleu autors de Banyoles i del Pla de l’Estany que treballin alguna obra relacionada amb el fet o la simbologia de l’alimentació (en el cas que ens ocupa, el fil conductor és la sal). Segons els responsables de l’espai, “no és pròpiament una exposició entesa convencionalment sinó que és un showroom, una mena d’acció-muntatge” destinat a fer visible una selecció dels treballs de l’artista en qüestió. Sembla evident que amb Carme Pujol els objectius s’han acomplert amb escreix.

Carme Pujol
Vilà_espai eat art de Banyoles. Plaça Major, 33.  H Fins el 26 de març. De dimarts a divendres de 16,30 a 20,30h. Disssabtes de 10 a 13,30 i de 16,30 a 20,30h.